Personalitat en estat pur

Vas arribar segon però no per això, amb menys força. Al contrari, la teva és una d’aquelles personalitats fetes per reivindicar-se. Caràcter en estat pur, fermesa en tots els teus actes. Convenciment de qui ets i del què vols. Potser perquè havent-hi qui és més gran que tu, necessites deixar constància dels desitjos i les accions. Res és a mitges dins teu. No hi ha espai pel dubte. Ho manifestes amb la paraula però sobretot amb el rostre.

Rostre de seguretat. Rostre de qui sap on va. I alhora rostre de qui es deixa i es fa estimar. Rostre de nen, en definitiva. Que necessita riure i córrer. Que busca que el persegueixin. Que gaudeix llançant-se entre coixins. Entre peces d’un sofà a un ritme que tots temem. La experiència ens diu que el cop és inevitable quan el salt és exagerat. Diríem que també tu ho saps. I no obstant, repetiràs. Tornaràs a pujar i tornaràs a caure. Com si no importés tant el dolor de l’acció com la insistència de repetir. Caràcter, en tots i cada un dels seus gestos.

Et lleves ja amb la força que et caracteritza. Crides a la mare d’hora. Reclames el teu lloc enmig d’un llit on deixes enganyar una mica més el son. Només una mica. Perquè als pocs minuts exigiràs menjar. I no una o dues vegades. Tantes com siguin necessàries perquè et facin cas. Sona alguna cosa semblant a ‘vu emozá’. Que reconeixem perquè t’hem sentit ja molts cops. I perquè l’amor té aquestes virtuts: et permet entendre allò que ningú més dedueix. Allò que només capten els què saben llegir-nos entre línies.

I si algun cop el teu reclam no és escoltat, tu, ferm des de primera hora, et desplaces al lloc del menjar. Puges a la teva trona. Et lligues i allà segueixes deixant clar que no retrocedeixes en les teves demandes. Altres cops utilitzes mètodes diferents com aquell d’aixecar les persianes gràcies a un interruptor automàtic i plantar-te al costat del llit. Bon diaaaaa, manifestes sutilment, com si no sabéssim que aquest és un crit que busca dur-te davant del plat.

Sovint recordo que ens vam conèixer tard. Havia instal·lat la costum contrària a l’amor dels pròxims de recórrer terres llunyanes poc després de que els menuts acabéssiu d’arribar. Una pràctica que acostumava a solucionar una pantalla d’ordinador. Amb tu menys amortitzada que amb el Martí. Potser perquè a tu només et serveixen les coses reals. No les distàncies. No allò que no es pot tocar.

Així que un cop aquí, després de visitar nous móns, vam haver de fer un pacte de reconeixement. Un pacte breu que aviat va donar pas a l’amor incondicional. I és que en l’afecte, com en la negació, ets també extrem. No escatimes petons. No limites les abraçades. Tant sols tens una política, la de compensar aquells que més et donen. Potser per això en arribar a casa hi ha un favorit.

Àviaaaaaa, crides tan sols trepitjar els primers esgraons. No un cop, ni dos. Tants com sigui necessari per reclamar la seva atenció. Tants com dóna de si el camí fins als seus braços. És la recompensa de qui t’ofereix els dos valors més importants: temps i afecte. I la resta? La resta ens ho mirem conscients de que l’escena val cada dia un record.

Com tots aquells que vam néixer prop de la terra, a ella pertanys. Busques l’aire de forma constant. Necessites immenses dosis de carrer. Ho expresses amb la mateixa passió amb què reclames menjar ‘vu cadééee’ (vull carrer). I un cop pronunciat, és difícil no satisfer les teves sol·licituds. Cada cop existeixen menys trucs per desviar-te de les teves voluntats.

Et regeix la fermesa però alhora la curiositat. Potser per això vas impregnar-te tan aviat d’aquell ‘ualaaaa’ que ens segueix fent riure. I quan són els altres els què observen no pares fins a saber què miren, amb una altra de les teves ja típiques frases. ‘A vereeeeee’. Tant ha calat la frase, Max, que no hi ha moment que no pensi en tu quan la sento a fora. Potser això, el record tan viu, és la millor forma d’adonar-se que s’estima.

De ben menut vas provocar un terratrèmol en el germà gran, desorientat davant la teva presència. Però avui no tan sols ets company seu de joc sinó que et beneficies de la voluntat de qui et vol guiar. Veure’s junts és cada dia un espectacle de vida. Un reflex de la innocència. Un fascinant testimoni de que la vida, sense més plantejaments que el viure, és més vida.

En mirar-te recordo un pensament xinès que fa pocs dies em van regalar. Diuen que els nens són més feliços perquè respiren amb la panxa. Ho fan fins als 4 o 5 anys. Llavors, de sobte, un dia prenen consciència de la respiració i tot deixa de ser espontani. Comencen a créixer i a pensar. Comencen a ser menys nens.

Per això, per sort, falten encara molts dies. I una gran celebració. La que per fi m’obliga a escriure’t. La que salda un deute de dies. I la que ens permet gaudir-te un dia més, amb l’alegria de sempre, però amb major intensitat. Feliç aniversari !!